viernes, 28 de diciembre de 2007

Lo que conoces


Lo que conoces

son mis nubes

son mis silencios

son mis gestos.

Mario Benedetti

3 comentarios:

Unknown dijo...

¿Cuando vamos a ver esa máquina de fotografiar que te vas a comprar?

SERGIO dijo...

Esta parte de un poema precioso de Benedetti titulado "es tan poco" muestra lo poco que conocemos del otro, pero lo que más me impacta del poema es su final:

Pero no llamas.
Pero no llamo.

Quizás la tristeza de nuestras "casas vistas desde fuera" que dice el poema es justamente el resultado de nuestra forma fóbica de conducirnos en las relaciones, esa que nos impide pulsar "el llamador de la tristeza" del prójimo, del próximo.

PER L'ESQUERRA I PEL PAÍS dijo...

No cal que diga que Mario Benedetti és un dels meus poetes preferits. La poesia mateixa, siga de qui siga, m'encisa. Potser perquè permet utilitzar el llenguatge per a comunicar qualsevol cosa: sentiment, afecte o desafecte, situació concreta o estat d'ànim, d'una manera brillant, sense cap respecte a les "normes" establertes per no sé qui.
I com no estar d'acord amb els versos....
Em sembla terriblement bonic allò que diu Benedetti, perquè en el meu cas, si alguna persona aplega a conéixer els meus silencis o els meus núbols, significa que ha aconseguit la confiança suficient com per a poder accedir a parts de la meva vida què, de natural, estan vetades a la resta dels i les mortals.