sábado, 3 de noviembre de 2007

Para ir al horizonte.


Despues de leer el comentario a la entrada anterior creo que la calma y el contínuo viajar nos llevan hacia nuestro horizonte.
Publicado por en

1 comentario:

PER L'ESQUERRA I PEL PAÍS dijo...

De nou torne a no estar d'acord amb l'escrit... Sí que ho estaria amb el viatjar, clar. Com sinó, hem d'aplegar si no caminem? però la calma... això és un altre cantar.
Jo no controle l'estat de calma. No sóc l'amo. Aparéix i desaparéix quan vol i no aconseguesc mai aturar-la i detenir-la al meu costar perquè m'acompanye el caminar. I no serà perquè no ho intente, però res, ella va al seu ritme i quasi mai coincidim.
Potser el meu problema és que no sé ni quin és ni on para el meu horitzó.
Algú podrà pensar (o escriure'm) que l'horitzó sempre és allò que aparéix quan mires endavant. Com a definició no estaria malament, però la realitat és una altra.
Horitzó com a lloc cap on caminar, com a espai d'aplegada, com a element que et permet retrobar el sentit de la marxa en indicar direcció... jo no ho tinc. O no ho veig.
Per això em perd per aquest món i per la vida; sense referències que m'indiquen cap on anar o com fer-ho i... el més important PER QUÈ fer-ho.
Possiblement hauré d'aprendre a gaudir del viatge en barca per l'oceà de la vida sense horitzons a la vista. Deuré aprendre a mirar amb altres ulls i contemplar els amanéixers o les postes de sol amb alegria i agraïment; deuré aprendre a estimar la soledat com a companya de viatge i quan aplegue, siga on siga, siga quan siga, gaudir de l'arribada i desitjar bon vent i vela blanca a les altres persones que encara, com jo, vagen perdudes per aquest inmens oceà de l'existència...

4 de noviembre de 2007, 21:29

Publicar un comentario

Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)