lunes, 5 de noviembre de 2007

el destí ès el camí


Més lluny hem d'anar més lluny
Publicado por en

1 comentario:

PER L'ESQUERRA I PEL PAÍS dijo...

Com anar més lluny? Com continuar la marxa quan tot sembla estar contra tu?

Aquestes preguntes naixen d’una història, trista, dolorosa però real. Heus ací els esdeveniments, com me’ls van contar; intentaré transmetre’ls des de la màxima fidelitat perquè els dubtes primers tinguen sentit i no caiguen en el racó de l’absurd i de la vanalitat.

Un matí de mil nou-cents vuitanta-tres va aparéixer per l’horitzó, el mateix horitzó del que hem anat parlant, l’horitzó de la vida, una personeta sensible, poruga, callada o trista, tant se val. I al bell mig d’una classe de vuitè d’EGB formada per uns quaranta individus, algú va cridar: mireu, és BIBI!! i així és com la personeta va esdevenir amb nom i, junt al nom, va existir en l’imaginari col•lectiu i va entrar a formar part d’aquelles “llegendes urbanes” cruels de l’infantesa. Sense defensa, sense veu, sense imatge, BIBI va anar desenvolupant-se com va poder per continuar endavant, sense entendre res, sense comprendre la crueltat de les persones que l’envoltaven, amb la mirada innocent de qui es sap lliure de qualsevol acusació vessada, amb la innocència que dóna el tenir tretze anys i no tenir una vida massa programada com és la de les persones adultes.

BIBI naixia al món del sense-sentit sense demanar-ho, sense desitjar-ho i només li calia viure l’absurd de l’existència on havia estat abocat.
Les rialles, van ser des d’aleshores, la seva fidel companyia, els insults i les bufetades, la soledat i el menyspreu les úniques coses que l’envoltaven.

Però quan BIBI preguntava només rebia com a resposta que havia que tirar endavant. Cap on, ningú sabia on, però endavant. I quan preguntava per què ho tenia que fer la resposta tornava a ser la mateixa: perquè sí. I així va anar creixent, entre plors i solitud, entre dolor i misèria, acostumant-se a eixe estat que una veu interior l’anomenava antinatural. Sense possibilitat de fugida, sense espais de descans, sense veus amigues que l’ajudaren, l’aconsellaren o, simplement, l’escoltaren. Les llàgrimes fidels sortien solitàries sense que cap muscle les rebera, l’angoixa incontrolada era una constant en la vida de BIBI sense que ningú comprenguera què li passava a aquella criatureta. O sí. Era estrany, raret, com hom diu als pobles, solitari, amanerat. Marica, en un mot. Estigma de Caïn o espasa de Damocles. On restava l’horitzó?

BIBI va acabar suïcidant-se. Una vesprada de tardor, trista com l’estació, en la més absoluta soledat, com sempre, va agafar un ganivet i va intentar tallar-se les venes. En eixe moment, la seva mare va entrar a la cambra on BIBI esperava trobar-se amb el tan desitjat horitzó ple de pau i se’l va trobar amb aquella ferramenta intentat agredir-se. La reacció de sa mare va ser inimaginable: el va inflar a bufetades. Més bufetades, com les dels nens del col•legi, com les del carrer quan intentava jugar.... més bufetades al dolor, a la ràbia, a la impotència. Però la seva mare aplegava tard. BIBI ja havia mort. Ja de res va servir el càstig, els crits, les rialles. BIBI jeia envoltat del tan estimat silenci, ara ja definitiu, del descans buscat.

Des d’aleshores BIBI encara camina per aquest món de morts on viuen els “vius” esperant que li toque l’hora de marxar cap a l’horitzó que marca l’aurora del matí o el sol de la tarda. Camina sense rumb, sense presa, sense esperança, perdut per un món que va deixar de ser seu fa tant de temps, entre una gent estranya, entre uns espais buits, grisos, freds...

De quan en quan, la llum li apropa alguna imatge estimada acompanyada d’alguna veu sensata que fa que s’ature i es pregunte si realment és ell qui va mort pel món o és a l’inrevés. Però fins avui, segons conta, no ha trobat pas resposta....

Més lluny?? On és més lluny?? Si algú ho sap, si us plau, que m’ho faça aplegar i li ho comunicaré a BIBI. Potser l’agraïment substituirà a les llàgrimes que encara vessa i el somriure de la pau a l’angoixa en la que encara es mou, perdut, per aquests indrets.

7 de noviembre de 2007, 19:29

Publicar un comentario

Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)